Pràctica de ràdio

Pràctica d'edició audiovisual

Ja us convidarem a la gala dels Òscars

el guió de locució per ràdio (un exemple com qualsevol altre)

L1: Hola bona tarda! Benvinguts un altre dia a “Afers Autonòmics”. Som 5 d’octubre del 2008, un dia històric en el que hem sabut que Barack Obama serà el primer president afroamericà dels Estats Units.

(pausa)

L2: centrant-nos en el programa, avui hem decidit fer un espai proper, molt proper… res a veure amb política internacional. Avui ens hem decidit a observar com es viu i conviu en un microcosmos: la Vila de la Universitat Autònoma de Barcelona. I per saber-ho, què millor que preguntar-ho als mateixos vilatans, oi?

L3:si, i per començar, el que es podria considerar una pregunta obligada. ¿què tal és això de que t’assignin un company de pis desconegut? ¿Com ho porteu?
Hem seleccionat tres respostes que ens semblen representatives: les dues primeres de noies que porten poc a la Vila, la última d’una veterana que porta tres anys. Sentim-les


[TALL 1]


L1: total, pur atzar. Aleshores, la segona pregunta queia pel seu propi pes. ¿Com us porteu com a comunitat? ¿què tal es viu aquí? Sentim la resposta de dues noies ben alegres.

[TALL 2]


L2: sembla ser que estan encantades. Ens pensavem que tot seria al·legria i diversió i joves desenfrenats, però no! Picant porta per porta, varem descobrir què el retrat social de la Vila és molt més bast. Aquest document ho demostra:

[TALL 3]


L3: La Vila és una caixa de sorpreses, des d’aquí un record a la mamaíta chilena que va ser molt simpàtica amb nosaltres.

L1: Ara, passem per un moment a l’ordre material de les coses, que sembla que no però també és important: ¿com són les instal·lacions del pis? Una noia que estrena pis ens ho explica

[TALL 4]


L2: Una noia satisfeta. Ara bé, posem-nos seriosos si us plau. Això és molt important, el que diré ara.

(silenci)

L2: A què es ve a la Universitat? Escoltem el tall següent.

[TALL 5]


L3: en fi! Què esperaves? Son joves i lliures! No els hi demanis un impossible... És més, escoltem aquestes noies que ens parlen sobre el primer dia a la Vila, és que no es pot anar contra-natura...

[TALL 6]


L1: però es clar, nosaltres que som molt intel·ligents varem pensar, aquests pelacanyes, d’on treuen calers per a tantes birres? La solució estava, simplement, en economia planificada... Petites estafes que t’ajuden a arribar a final de mes, com ara robar el paper higiènic de la facultat... ai quins perles, escoltem-los.

[TALL 7]


L2: Cada cop estic més convençut que aquesta gent son uns “gamberros”, uns impresentables... uns herois.

(silenci)

L3: Si, si... Escoltem la novatada que li van fer a aquesta pobra noia els primers dies de la seva vida Vilatana.

[TALL 8]

L1: Conclusió... Tenim una colla d’alegres salvatges en llibertat. Com a les pel·lícules americanes, o millor. El marc perfecte per a estudiar... I realitzar un viatge d’iniciació al món adult. Valors com la responsabilitat, la llibertat, l’altruisme, o l’amistat. Si sobretot l’amistat, perquè sempre hi ha gent acompanyant-te en el viatge.


[TALL 9]

L2: Moltes gràcies a tots i fins la pròxima! Que tingueu una bona tarda!

Ja hem enregistrat el programa de ràdio. Els passos previs que varem seguir van ser els que per coherència se'ns van ocórrer, a partir del que podríem anomenar el "procés creatiu". Primer, davant l'evidència que teníem els talls que teníem, i eren com eren (alguns amb mala qualitat de so, d'altres on les frases estaven expressades dins d'un context que després no quedava clar), la decisió va ser clara: tallem al màxim fins a extreure els continguts amb més "suc", i ho introduïm nosaltres amb una locució dinàmica de tres presentadors. De la idea a fer-ho: fer la selecció, englobar-ho en temàtiques i decidir quin tall és més representatiu. Fer una línia argumental que uneixi les diferents temàtiques i aleshores elaborar un guió. (Que seguidament us adjuntarem). Després, llegir el guió en veu alta i cronòmetre en mà per fer una estimació tan exacta com fos possible del temps que trigaríem. Retallar per a encaixar dins del temps de durada estimat. Hi afegirem una cançó d'una durada de 4 minuts i 10 segons, per deixar-la sonar els últims 10 segons un cop acabat el programa... i bé ja ho teníem tot apamat, el temps de cada frase, el temps de cada tall, els talls a la carpeta del dalet, tot llest per a fer el quadre amb el timing ben acurat, llest i polit per a passar-li a la tècnica de so... En fi, tot preparat per a passar a l'acció! Res podia fallar...

Se'ls hi va encarregar una tasca: "nois, aconseguiu-nos informació", els hi van dir. Van posar a les seves mans una grabadora digital i un micròfon i els van enviar a investigar. Objectiu, la Vila universitària.

Problema 1: pel camí s'adonaren que aquella grabadora que creien saber com funcionava, no sabien com funcionava. Però les seves capacitats de deducció van solventar el problema ràpidament.

Problema 2: esperaven obtenir comunicació fàcilment per part de la gent, però la gent era reticent, es feia la dura o deien que tenien pressa. Se'ls havia de persuadir, vosaltres ja m'enteneu, "saber treure l'informació". A mesura que van avançar en les entrevistes, van desenvolupar i millorar una tàctica per a picar porta per porta i q la gent no els la tanqués als nassos només veure un micro, i per a després preguntar aspectes compromesos i aconseguir que la gent es deixés anar més enllà de formalismes.

A partir d'aquí la tasca resultà rodada, van obtenir un munt d'informació molt variada, a vegades certament divertida, però en tot cas un retrat, si fa no fa, fidedigne de la pluralitat de la Vila i dels vilatans.

Ara els hi espera el més dur, retallar i retallar d'entre tant, i tant bo material per a encaixar-ho enmig del mini-programa de 4 minuts. D'això, de com ho decideixen fer, us en parlarem la setmana que vé.

Hora rere hora es consumava la desesperació. Glop rere glop de bourbon aquests estudiants perdien la fe. Els cendrers rebossaven cigarretes mal apagades i a través del fum les llums de neó il·luminaven intermitentment l'habitació. La nit humida queia sense lluna sobre la ciutat. Cada idea resultava, sens dubte, més ridícula que l'anterior, i al final hom esdevenia una caricatura de si mateix. Fins que al final ¡ah! a algú se li il·luminà la bombeta. No era una idea brillant, no tenia res a veure amb el concepte de l'assignatura i si, potser s'estava cometent alguna falta ortogràfica, però era una cosa amb estil, estil del dur, barroer, directe, bebedor, irreverent... havíen trobat el títol pel blog de Tecnologia dels Mitjans Audiovisuals!

El membres del grup 3 reconciliaren la pau interior i, per fi, varen poder descansar... però la pau és efímera, i aquest descans tan sols duraria fins la setmana seguent.

Sigueu benvinguts a aquest espai!

Atentament, Rubén, Víctor, Andreu i Xavi.